L’any 2004, Luiz Simoes va crear una instal·lació amb imatges i música, basant-se en la idea d’un futur hipotètic en el qual un personatge que mai hagués vist instruments musicals decidís construir-los, sense coneixement tècnic i amb els escassos recursos que tingués, les restes de temps més rics.

Amb aquest concepte, Simoes va construir dos instruments amb materials trobats als carrers de Barcelona, els Basuróphonos. Més tard va compondre la música, inspirant-se en el continu soroll del camió de les escombraries.

"Reproduint el so amb la meva veu, vaig enregistrar diversos fragments vaig crear la seqüència. Va ser la forma de compondre la meva música sense ser músic."

Réquiem para 2 Basuróphonos va ser després interpretada pel violoncel·lista Iván Lorenzana utilitzant els dos instruments.

 

La veu

Els Basuróphonos

 

 

 

 

Réquiem para 2 Basuróphonos es va presentar per primera vegada a Suïssa, en el 2006 i dos anys més tard els Basuróphonos Basso i Mezzo van tenir una filla, el Basuróphono da Gamba.

 

 

 

 

Luiz Simoes els va utilitzar en la seva obra Eva, Adán i las cosas, en la qual, a més d’haver construït els instruments, també va dirigir als músics i va escriure el guió de la coreografia.

 

 

 

 

Ningú li va preguntar perquè construir instruments, compondre música, o escriure coreografia sense ser guionista, músic o luthier. Potser pel fet que els resultats finals fossin obres visuals, cosa que ell sempre havia fet.

L’any 2009 va començar treballar en una obra que no tingués la imatge com a resultat, compondre una peça musical per a una orquestra construïda per ell; qüestionant què esperem de les persones. Així va créixer la família de Basuróphonos, va néixer Música per a 18 coses i finalment L’Escombrofònica de Barcelona.